Que cocumegis de gust!

Si t'agrada la decoració, el disseny gràfic, les manualitats (DIY, craft o com en vulguem dir). T'agrada sortir, anar de botigues o necessites idees per fer regals. Si ets pare o mare o aviat ho seràs i t'agrada llegir sobre criança, família i productes infantils. Ets dels que creus que l'art ens proporciona una vida millor. T'agrada perdre't per Internet a la recerca de bones idees i fonts d'inspiració. En definitiva, si t'agrada el que a mi m'agrada, t'agradarà Coquma. Espero que coqumegis de gust!

divendres, 8 d’abril de 2011

Tanta llet com vulgueu

Com la immensa majoria de la gent, jo d'això de l'alletament en sabia ben poca cosa. Quan estava embarassada pensava en la lactància com una part més de la maternitat. Fins que van començar els problemes no vaig descobrir de quant n'era d'important per a mi. Però aquest article no l'escric per parlar ni de la importància ni dels problemes amb la lactància materna, sinó d'un fet del qual vaig ser testimoni d'excepció.

Vaig passar tres setmanes traient-me la llet amb un extractor elèctric. Nit i dia, cada dues o tres hores. Dubto que hi hagi gaires mares que ho hagin hagut de fer això, per sort! Però aquesta experiència em va permetre una cosa que molts voldríem poder comprovar: quanta llet feia, quan, i què feia que en fes més o menys quantitat.

Normalment en cada extracció omplia uns 120 ml de llet, 20 amunt, 20 avall. A la nit n'acostumava a sortir més que al dia i en treia 180, de vegades 200, i d'un pit (sempre l’esquerre) més que de l'altre. Fins aquí res d'extraordinari. Fins que va arribar el dia que un fet em va trasbalsar molt.

El meu fill mamant. Va costar però ho vam aconseguir!
Aquesta imatge la vaig fer jo mateixa i és coquma copyright (si us plau, no la feu servir sense el meu permís)


Vam haver de sotmetre el meu fill a una petita intervenció quirúrgica i em va afectar més del compte. Em sentia culpable (ja sabeu com som les dones amb això de la culpabilitat), estava espantada i molt preocupada. Vaig passar dos dies que jo no era jo i la llet va disminuir dràsticament. Tot i fer el mateix de sempre, amb prou feines omplia 60 ml. La pediatra em va dir que algun dia havia de passar, que la màquina no estimulava la producció com ho feia el meu fill. Però jo intuïa que no era això. Havia comprovat més d'una vegada com la llet rajava si sentia el nen plorar o me l'imaginava mamant si veia que n’havia de treure més. Sovint deia que quan calia podia fer pràcticament tanta llet com volgués. El problema no era l'estimulació, el problema era la meva actitud.

A aquestes alçades tots tenim recursos per aixecar el cap quan estem pel terra, ja m'enteneu. Així que de seguida vaig reaccionar i vaig fer servir els meus recursos més infalibles. No només per la llet. No em podia pas permetre estar plorant pels racons quan hi havia un nadó de 3 mesos que em necessitava al cent per cent. Així que l’endemà ja em tornava a sentir amb forces i segura de mi mateixa. No cal dir que vaig engegar la màquina del soroll infernal i en un tres i no res vaig omplir els 100 ml i pico habituals.

Vaig parlar-ho amb la meva metge preferida (ma mare) i em va dir que, és clar, que les hormones i el sistema neurològic estan ben relacionats. De fet, quan tenim por segreguem l’adrenalina, una hormona. I ja ho diu el Carlos González que l’adrenalina inhibeix l’oxitocina, l’hormona més important del part i que també és clau en la lactància (per alguna cosa en diuen l’hormona de l’amor).

En fi, mares lleteres, jo no sóc científica, però una cosa la tinc ben clara: pot semblar un tòpic però, en això de la llet, l'actitud és molt important. Confieu en vosaltres mateixes i féu tanta llet com vulgueu!

9 comentaris:

  1. Que bé ho expliques tot!
    La nostra força i poder amb el pensament es aplicable a tooots els ambits...

    Un petò ben fort familia!

    Signat:La feliç com un anís

    ResponElimina
  2. M'ha agradat molt llegir aquest post d'avui!

    Jo també vaig haver de recòrrer a la "Medela" ditxosa per poder donar biberons a la meva Martina, que per culpa d'un problema cardiac, no tenia prou força per succionar el pit.
    Així nit i dia, m'esforçava tant com podia per treure més i més llet, per omplir els bibis de la Martina. Em vaig frustrar molt...i jo me la seguia posant al pit encara que només fós per calmar-la.

    Poc temps després...quan va néixer la Clàudia, vaig poder-li donar el pit tant com vaig voler. I no hi va haver cap problema.

    Estic d'acord amb tu: si se'n tenen ganes i la criatura pot, no hi ha d'haver cap problema!

    Una abraçada!

    ResponElimina
  3. És veritat, feliç com un anís!!! Cada dia n'estic més convençuda!
    Caram, Carme, déu ni do com devies lluitar! Gràcies per compartir la teva experiència! Quan som mares és quan descobrim la fortalesa que tenim a dins i com podem superar tots els obstacles, oi?? Petons a totes dues i moltíssimes gràcies pels comentaris!

    ResponElimina
  4. Benvolgudes mamis, llegeixo atentament els vostres comentaris i no puc deixar de dir-vos que sou unes valentes! Jo no tinc fills però sempre havia pensat que si mai en tenia, doncs no els hi donaria el pit. Ho segueixo pensant. Crec que és massa sacrificat i que ja n'hi ha prou amb tot el que les dones hem de fer en general. Amb això només us vull dir que de vegades, quan faig aquest comentari, hi ha persones que em mirem amb cara de "que rara ets". I no només això, les meves germanes, que sí tenen fills, no van voler donar de mamar i les pròpies infermeres de l'hospital on van parir, les van tractar com si fòssin unes criminals i unes males mares. Amb això vull dir que potser sí que és preciós fer-ho però que el respecte a les que pensem diferent no s'hauria de perdre mai. En definitiva, la lactància és una opció personal. Amb tot això, gràcies per explicar-nos les vostres experiències. Salutacions.

    ResponElimina
  5. Estimada, Alba, penso que s'han de respectar les decisions que prenen les mares (si aquestes estan ben informades i les prenen amb fonament, és clar!) perquè elles saben millor que ningú què és el que més els convé a elles i als seus fills.

    En el meu cas, crec que la llet materna és el millor per a un nadó, per les seves característiques (és una llet feta expressament per a aquell nen, amb tot el que necessita, per les seves defenses, per una digestió més lleugera, etc.) i també per l'acte d'amamantar en sí i el vincle afectiu i físic materno-filial que es crea.

    ResponElimina
  6. M'agradat moltíssim la teva historia!! Jo tinc dos fills i els he alletat un any a cadascú. Per mí no va ser un sacrifici, tot el contrari, va ser la època més bonica de la meva vida. ho tornaria a fer mil vegades i desde aquí vull fer un homenatge a les llevadores proalletament (com la meva, la Silvia)que sempre deia: si tu vols, pots...

    ResponElimina
  7. Em sumo a l'homenatge Bio69!!! sort de les llevadores, infermeres i pediatres proalletament. Sense ells no ho hauríem aconseguit! També mereixen un reconeixement els pares que ens entenen i donen suport.

    ResponElimina
  8. Completament d'acord! Als pares que ens donen suport, les infermeres que ens ajuden a aconseguir una bona postura quan encara som a l'hospital, les llevadores, les ginecòlogues/els ginecòlegs que ens animen... gràcies. És important que et donin suport. La meva filla i jo portem 18 mesos, gairebé 19, de feliç lactància. Per nosaltres ha sigut i és un plaer. Recomanem a totes les mares que llegeixin i s'informin molt: podran triar la millor manera d'alimentar el seu fill/a amb raons de pes.

    ResponElimina
  9. Què bé, Roseta!!! Enhorabona per aquests 19 mesos de feliç lactància! Les dues sou afortunades! Cada dos per tres et deuen dir allò de "encara dones pit?", el meu té 8 mesos i ja m'ho diuen tot sovint! Petons i gràcies pel teu comentari!

    ResponElimina