Que cocumegis de gust!

Si t'agrada la decoració, el disseny gràfic, les manualitats (DIY, craft o com en vulguem dir). T'agrada sortir, anar de botigues o necessites idees per fer regals. Si ets pare o mare o aviat ho seràs i t'agrada llegir sobre criança, família i productes infantils. Ets dels que creus que l'art ens proporciona una vida millor. T'agrada perdre't per Internet a la recerca de bones idees i fonts d'inspiració. En definitiva, si t'agrada el que a mi m'agrada, t'agradarà Coquma. Espero que coqumegis de gust!

dijous, 28 d’abril de 2011

Maisons du Monde, hi ha vida més enllà de l’Ikea

Torno d'unes vacances de Setmana Santa a banda i banda dels Pirineus amb el nou catàleg de Maisons du Monde sota el braç. Maisons du Monde és una botiga de mobles i d’objectes de decoració francesa molt recomanable per trobar mobles de disseny actual a un preu assequible. Els que encara no la conegueu us alegrareu de veure que hi ha vida més enllà de l’Ikea.

M'agrada molt la catifa Rainbow de Maisons du Monde.

Tot un encert aquest pi reciclat per a l'escriptori, de la gamma Dordogne.

Tots els seus productes es poden comprar per Internet i a Catalunya tenen botiga a l’avinguda Diagonal, 405, de Barcelona (tot i que és petita i exposa sobretot objectes de decoració -marcs, miralls, coixins...- més que no pas mobles). 

Emmagatzematge industrial de la gamma Edison.
Llum Seattle, dins la col·lecció loft industrial.

Maisons du Monde, en honor al seu nom, treballa una gran varietat de línies molt diferenciades inspirades en els estils propis de cada entorn: campestre, romàntic, provençal, colonial, industrial, nòrdic, barroc modern (aquest és el que menys m’agrada), etc. 

Cancun és una alternativa assequible al famós Mah Jong de Roche Bobois.

El banc Cancun el tinc al menjador. És còmode però salten els botons!

Per a mi el seu fort són els mobles que semblen antics, els de fusta reciclada i les seves versions econòmiques de dissenys ben coneguts però a l’abast de poques butxaques (com els que ens recorden els llums Jieldé, la butaca Barcelona o el sofà Mah Jong). 

M'encanten els armaris amb reixa de galliner a les portes a Zinc, una de les cuines de Maisons du Monde.

La principal novetat de la col·lecció 2011 és la incorporació de les cuines i les habitacions infantils, però de moment diria que s’ha quedat només en una bona idea i que les millors propostes (amb algunes excepcions) ja eren al catàleg del 2010.

dilluns, 18 d’abril de 2011

Estimades suculentes

Els arbres estan florint, la majoria de plantes estan més radiants que mai, els prats i els boscos fan una olor boníssima i es fa difícil passar per una floristeria o un “garden” sense caure en la temptació.

Tinguem jardí, balcó o finestra, les flors i les plantes són la millor opció per fer arribar la primavera a casa nostra i, de pas, al nostre estat d’ànim.


Hi ha rams de núvia fets amb plantes suculentes que m'han fet agafar ganes de casar-me i tot.  Aquest l'he trobat a Pinterest i prové de Concrete and Honey.

Un altre ram preciós. Bé, de fet, la fotografia és tan maca! La trobareu a Style Me Pretty.


He buscat inspiració a Pinterest i, per sorpresa meva, m’he anat a entusiasmar amb les plantes crasses o suculentes, que la veritat és que mai havien sigut sang de la meva devoció. Potser per tenir-les massa vistes. Però puc dir que ahir m’hi vaig reconciliar oficialment.

S'ha de tenir art. Però què me'n dieu per al jardí de casa? Foto de Flickr.


Les plantes crasses o suculentes són aquelles que acumulen aigua en els seus teixits, provenen de llocs molt àrids, i per això necessiten molt poca aigua (un punt fort a tenir en compte). Quan tenen espines s’anomenen cactus, però n’hi ha moltes varietats sense punxes.

En aquesta corona de Turquoise, Tulips and Bliss es pot veure la gran varietat de colors i formes que ens ofereixen les suculentes.


Realment, no són d’aquella mena de plantes de les quals ens en podem enamorar a primera vista, com una orquídia o una hortènsia ben florida, però combinades amb encert (n’hi ha amb tonalitats grises, blavoses, verds clars, foscos, vermellosos...) donen resultats sorprenents i quan floreixen, tenen flors rares, i molt i molt espectaculars.

No ha ha excuses, que quasi no s'han de cuidar. Aquesta imatge és d'una web inpronuncialble però plena d'inspiració.


Estimades suculentes, perdoneu-me per haver-vos jutjat amb lleugeresa. No ho faré més.

Més a: la meva selecció de fotos de suculentes a Pinterest

dissabte, 16 d’abril de 2011

Fent llista per Sant Jordi

No sé quan fa que faig el compte enrere per Sant Jordi i ara només queda una setmana! És el meu dia preferit de l’any. No penseu que és la festa més bonica de totes les que es fan i es desfan?

Per no atabalar-me a la Rambla, cada any intento passar per les llibreries uns dies abans, llegir premsa especialitzada i Internet per tenir més o menys clara la meva llista de llibres desitjats per Sant Jordi. Ja la tinc a punt. 


L’últim dia abans de demà. D'Eduard Márquez. Editat per Empúries. 
Entre les entrevistes de ràdio i les opinions de lectors que he anat sentint tinc moltes ganes de llegir-lo. Sembla ser que és una història impactant, sobre segones oportunitats que dóna la vida, i escrita amb les paraules justes per no poder sortir de la lectura ni un moment. 






Mi niño no me come. Carlos González. De Planeta. 
Entre novel·la i novel·la vaig llegint llibres sobre criança. Estic a punt d’acabar El poder de las caricias del Gómez Papí, que recomano perquè és molt amè, curtet, bàsic i directe. Ara crec que em ve de gust o Mi niño no me come, de Carlos González (m’aniria bé perquè estic començant amb l’alimentació complementària i perquè l’últim, sobre vacunes, no em fa gens de goig) o l’últim de la Rosa Jové, sobre les rabietes (suposo que aviat m’hi trobaré!). 




Los elementos del estilo tipográfico. Robert Bringhurst. 
Mira que en tinc de llibres de tipografia però resulta que em falta el que més recomana tothom! Els tiposduros, uns dels meus gurús en la matèria, diuen que llegir-lo marca un abans i un després en qualsevol amant de la tipografia. Suposo que fa mandra per l’anglès (la versió castellana, que van traduir a Mèxic, no la trobo!), però deu valer tan la pena que caldrà fer l’esforç!






 No en sé gaire res de Fornasetti, però sempre que veig il·lustracions seves en rajoles, vaixelles, quadres i altres elements de decoració m’agafen moltes ganes de saber-ho tot i tot sobre aquest artista italià tan obsessionat pel rostre d'una mateixa dona, del qual ha fet centenars de variacions.






Tord Boontji. De Martina Margetts Editat per Rizzoli
Ja us vaig parlar del llum Midsummer d’aquest dissenyador que vol reconciliar la modernitat amb la natura. Aquest llibre sembla tota una joia sobre Boontje i les seves creacions, no només pel contingut, també pel continent, amb un disseny i maquetació meravellosos. Intueixo que es convertirà en un dels meus preferits!





Bureaux à la maison. Editorial Paumes.
Sobre decoració fa temps que tinc ganes de provar un dels llibres japonesos de la botiga de Kireei, de l’editorial Paumes, però el problema és que no sé quin dels 16 triar! Estic entre els d'espais de treball a casa (em convé donar-li un toc al nostre estudi) o algun de cases familiars. Són llibres en japonès, però tenen èxit arreu del món gràcies a la gran quantitat s'imatges inspiradores que contenen, captades de l'interior de cases reals d'artistes, creadors i dissenyadors d'arreu.





Un llibre. D’Hervé Tullet. Editorial Cruïlla
No sé si puc esperar a que mon fill creixi per gaudir-ne junts. A simple vista sembla un simple llibre d'activitats o gargots (que últimament se'n veuen molts, per a petits i grans) però aquest il·lustrador té alguna cosa especial i diuen els que l'han viscut que aquest llibre és tota una experiència.





Quina llista! em sembla que m’he passat de llarga! 

Els que regalaré als homes de casa no els poso, per si ho veiessin els interessats. M’encantaria saber quins llibres teniu pensat comprar-vos! Potser em doneu bones idees! 

Serà el primer Sant Jordi, de molts, que no hi haurà cap Murakami a la meva llista! Ja els he llegits tots. Menys el de l’ocell que dóna corda, que no està en català, i la tercera part de 1Q84 que diu Empúries que no surt fins la tardor. 

Si teniu dubtes per fer la vostra llista o per decidir quin llibre regalar us recomano un cop d’ull a la web www.nosaltresllegim.cat Bon Sant Jordi!

dijous, 14 d’abril de 2011

Interiors Originals d’una dona real amb una casa de revista

Continuo construint la meva llista de blogs recomanats. Internet, entre moltes altres coses, m’ha obert un món de possibilitats pel que fa a la decoració d’interiors. Sóc d’aquelles que de tant en tant (força sovint) m’he de comprar revistes de decoració, i sempre surto escandalitzada del quiosc pels calers que m’hi deixo. I, a sobre, quan arribo a casa veig que la majoria de revistes sembla que es copiïn les unes a les altres. He arribat a veure les mateixes fotos de les mateixes cases en revistes diferents! (i no era publicitat). La meva solució ha passat per comprar revistes quan sóc a l’estranger (així són una mica més diferents i he descobert autèntiques joies) i, sobretot, sobretot, remenar per Internet.

La Carmina i la seva filla Alba gaudint del seu jardí a la portada del número de primavera de la revista Ikea Family Live.
Un dels blocs de decoració que he descobert últimament i del qual us vaig parlar fa poc és Interiors Originals. Hi vaig fer cap quan vaig llegir que la casa i la família de la seva blogger, la Carmina Pascual, eren les protagonistes de la portada i el reportatge principal de l’últim número de l’Ikea Family Live. No teniu curiositat? Doncs parlem amb la Carmina!

Com va néixer la idea de fer el blog?
Interiors Originals va néixer amb la necessitat de recopilar els munts de fotos que tenia guardades. A rel de la construcció de casa nostra em vaig aficionar a buscar fotos de decoració per Internet, així que durant molt de temps he fet una bona recopilació de fotos que m’agraden.

La cuina és de somni! Tan gran i lluminosa. I m'encanta el detall de les fotografies dels seus fills en una de les parets. Són imatges de l'apartat "casa nostra" d'Interiors Originals.

Què és el que més t’agrada de la teva experiència a Interiors Originals?
Veure que el blog pot servir d’inspiració a moltes persones que busquen les mateixes coses que jo.

Ens expliques alguns dels teus trucs de decoració?
No crec que en pugui donar gaires... jo em guio pel meu instint, sóc jo mateixa... Crec que la decoració d’una casa ha de ser el reflex dels que hi viuen.

El menjador de la casa de la Carmina en una de les fotos del reportatge d'Ikea Family Live.

I sobretot em moro de curiositat per saber com es fa per sortir a la revista d'Ikea Family?!
Jajajaja, doncs molt fàcil: tenir mobles d’Ikea, enviar fotos de casa teva i esperar. T’explico, nosaltres, després que la construcció de casa acabés amb el pressupost que teníem per a mobles, vam decidir comprar-los quasi tots a l’Ikea. D’altra banda, a mi m’agrada moltíssim el disseny d’aquests mobles (de qualitat en podem parlar un altre dia). Un dia fullejant la revista Ikea Family em vaig adonar que eren cases reals i de clients d’Ikea i se’m va ocórrer d’enviar unes fotos a veure què passava. I em van contestar que sí, que els hi agradava molt la casa i que si estava disposada a fer un reportatge. No els podia dir que no!

dimarts, 12 d’abril de 2011

Chillida Leku tanca els braços

El Chillida Leku, l’espai que l’escultor basc va comprar, dissenyar i rehabilitar per museïtzar i ubicar la seva obra, a Hernani, està a la llista de coses que m’agraden que va fer néixer aquest blog. Mai m’hauria pensat que quan escriuria aquest article seria perquè el museu ha tancat les seves portes al públic.

He tardat dies en reaccionar. És que no m’ho podia creure. Per a mi, Chillida Leku era un d’aquells espais on gaudir de l’art en condicions privilegiades. Quan vaig entrar dins l’antic mas, amb aquelles bigues gegants de fusta, vaig notar que allò era una mena de santuari. Sí, tenia un caràcter sagrat, sens dubte. Per això comprenc, en part, l’actitud de la família de voler-ne mantenir l’essència costi el que costi.

Però està clar que si el museu no és econòmicament viable i les institucions l’han de mantenir, la gestió necessitava introduir canvis, sobretot permetre exposicions temporals d’altres artistes per tal de mantenir-ne la vitalitat.

Tinc la sensació que ara allò és com un mausoleu. Potser ja ho era. Tan debò aviat tornem a poder gaudir-ne, però per si de cas l’agur és definitiu i em converteixo en una de les privilegiades 810.000 persones que hi ha estat, vull compartir algunes de les imatges que la nostra càmera es va endur quan hi vaig ser, fa un parell d’anys, amb molt bona companyia:





Amb aquestes paraules s’acomiada el museu "Yo soy de los que piensan, y para mí es muy importante, que los hombres somos de algún sitio. Lo ideal es que seamos de un lugar, que tengamos las raíces en un lugar, pero que nuestros brazos lleguen a todo el mundo, que nos valgan las ideas de cualquier cultura. Todos los lugares son perfectos para el que está adecuado a ellos y yo aquí en mi País Vasco me siento en mi sitio, como un árbol que está adecuado a su territorio, en su terreno pero con los brazos abiertos a todo el mundo. Yo estoy tratando de hacer la obra de un hombre, la mía porque yo soy yo, y como soy de aquí, esa obra tendrá unos tintes particulares, una luz negra, que es la nuestra." Eduardo Chillida

dilluns, 11 d’abril de 2011

L'art de 'tunejar' Ikea

És evident que Ikea ha revolucionat el món del moble i la decoració, i ja hi ha poques cases que no tinguin una tauleta lack, una calaixera malm, o algun dels seus llençols o coixins acolorits. A mi m’encanta Ikea. Però cada vegada és més inevitable sentir una mica de reticència a l’hora de comprar en pensar que aquell quadre, llum o moble el tindran igual una quarta part del teu cercle d’amics. Per sort fa temps que s’ha inventat l’art de ‘tunejar’ Ikea. Fins i tot hi ha un blog oficial que proposa idees per personalitzar les nostres compres al gegant suec: Ikea hackers.

He volgut fer un recull dels invents o personalitzacions d’Ikea que últimament més m’han cridat l’atenció:

1. Aquest primer exemple l’he tret d’una revista francesa que es diu Maison, Bricolage & Decoration.



 
Es tracta d’un capçal de llit fet amb els armaris modulars de cuina Faktum, amb les portes folrades de tela. Ho trobo genial, com a solució d’emmagatzematge i també per a decorar el dormitori, ja que hi podem posar qualsevol tela que ens agradi. El fet de vestir les potes del llit a joc i poder amagar-hi calaixos a sota ja fa l’invent perfecte.

2. El segon exemple l’he trobat a un blog de decoració català molt recomanable Interiors originals, i és una prestatgeria feta amb caixes i pinces. Les prestatgeries fetes de caixes estan molt de moda. Ja en faré un recull més endavant. 





3. L’últim exemple també és tota una tendència: els prestatges flotants o invisibles, fets amb falsos llibres que fan de prestatge. Al blog de Piratas de Ikea (tota una autoritat en la matèria) ens ensenyen com construir-ne un a partir d’un prestatge lack. 

El llibre flotant. Instruccions de com construir-lo a Piratas de Ikea.

Quina sort tenir bones mans i bones idees per treure tant de partit a un moble bàsic i econòmic!

divendres, 8 d’abril de 2011

Tanta llet com vulgueu

Com la immensa majoria de la gent, jo d'això de l'alletament en sabia ben poca cosa. Quan estava embarassada pensava en la lactància com una part més de la maternitat. Fins que van començar els problemes no vaig descobrir de quant n'era d'important per a mi. Però aquest article no l'escric per parlar ni de la importància ni dels problemes amb la lactància materna, sinó d'un fet del qual vaig ser testimoni d'excepció.

Vaig passar tres setmanes traient-me la llet amb un extractor elèctric. Nit i dia, cada dues o tres hores. Dubto que hi hagi gaires mares que ho hagin hagut de fer això, per sort! Però aquesta experiència em va permetre una cosa que molts voldríem poder comprovar: quanta llet feia, quan, i què feia que en fes més o menys quantitat.

Normalment en cada extracció omplia uns 120 ml de llet, 20 amunt, 20 avall. A la nit n'acostumava a sortir més que al dia i en treia 180, de vegades 200, i d'un pit (sempre l’esquerre) més que de l'altre. Fins aquí res d'extraordinari. Fins que va arribar el dia que un fet em va trasbalsar molt.

El meu fill mamant. Va costar però ho vam aconseguir!
Aquesta imatge la vaig fer jo mateixa i és coquma copyright (si us plau, no la feu servir sense el meu permís)


Vam haver de sotmetre el meu fill a una petita intervenció quirúrgica i em va afectar més del compte. Em sentia culpable (ja sabeu com som les dones amb això de la culpabilitat), estava espantada i molt preocupada. Vaig passar dos dies que jo no era jo i la llet va disminuir dràsticament. Tot i fer el mateix de sempre, amb prou feines omplia 60 ml. La pediatra em va dir que algun dia havia de passar, que la màquina no estimulava la producció com ho feia el meu fill. Però jo intuïa que no era això. Havia comprovat més d'una vegada com la llet rajava si sentia el nen plorar o me l'imaginava mamant si veia que n’havia de treure més. Sovint deia que quan calia podia fer pràcticament tanta llet com volgués. El problema no era l'estimulació, el problema era la meva actitud.

A aquestes alçades tots tenim recursos per aixecar el cap quan estem pel terra, ja m'enteneu. Així que de seguida vaig reaccionar i vaig fer servir els meus recursos més infalibles. No només per la llet. No em podia pas permetre estar plorant pels racons quan hi havia un nadó de 3 mesos que em necessitava al cent per cent. Així que l’endemà ja em tornava a sentir amb forces i segura de mi mateixa. No cal dir que vaig engegar la màquina del soroll infernal i en un tres i no res vaig omplir els 100 ml i pico habituals.

Vaig parlar-ho amb la meva metge preferida (ma mare) i em va dir que, és clar, que les hormones i el sistema neurològic estan ben relacionats. De fet, quan tenim por segreguem l’adrenalina, una hormona. I ja ho diu el Carlos González que l’adrenalina inhibeix l’oxitocina, l’hormona més important del part i que també és clau en la lactància (per alguna cosa en diuen l’hormona de l’amor).

En fi, mares lleteres, jo no sóc científica, però una cosa la tinc ben clara: pot semblar un tòpic però, en això de la llet, l'actitud és molt important. Confieu en vosaltres mateixes i féu tanta llet com vulgueu!

dimarts, 5 d’abril de 2011

Una maleta bonica i ocurrent

Fa dies que tinc pendent posar a coquma la llista de blogs que recomano, el que es coneix com a blogroll, però seria molt llarga i penso que no tindria sentit publicar-la sense abans presentar cada blog com la resta de coses que m’agraden.

Som-hi doncs! Em fa molta il·lusió començar la llista per “La meva maleta”, el blog de la il·lustradora catalana Carme Sala Villaplana



La primera vegada que hi vaig entrar, hi vaig quedar atrapada per les seves il·lustracions, sobretot les més personals, les que regala a les seves filles i amigues, o les que parlen d’ella mateixa. M’encanta l’ús que fa del color (n’hi ha poc, però treballat com si fos per l’estampat d’un vestit nou i pren tan de protagonisme) i sobretot els seus personatges: sabeu allò que passa quan veiem un cadellet d’animal o un nadó; que els mirem als ulls i pensem, oh quina preciositat, i de seguida ens cauen la mar de bé, els obrim el cor i ens els enduríem cap a casa per cuidar-los sempre! 

La il·lustració que li va fer a la Carla, una amiga de la seva filla que s'està fent molt alta, quan va fer anys.

I la que li va regalar a una de les seves filles, la Martina, pel seu aniversari.


Després vaig veure la xapa de “comic sans? no, gràcies” i vaig dibuixar un somriure de complicitat. A l’etiqueta d’interiorisme, vaig sentir alleugeriment en veure com confessava el seu amor per House Doctor. Vaig decidir entrar al seu perfil... li agraden els terres hidràulics (d’acord, i a qui no?), El petit Nicolas, El viatge de Chihiro, els Eames, en Sergi López, la moussaka! ... estava clar, em va recórrer el cos aquella emoció infantil de quan trobes una ànima bessona a qui li agrada tot el que a tu t’agrada.

Aquesta il·lustració la volia posar perquè m'hi he sentit tan identificada! Jo també vaig comprar el coet del Tintin i vaig sortir de la botiga tan contenta amb el meu enorme embalum.


Prefereixo que la seva maleta ens la presenti ella mateixa:

Com va néixer el blog?

El vaig començar ara fa un any i mig, moguda pel meu afany exhibicionista d'anar mostrant i compartint de mica en mica, l'enorme quantitat de dibuixos (propis i aliens) que vaig guardant com un tresor en un munt de carpetes classificadores, des de temps immemorials.

Per què una maleta?

Per aquells dies, em vaig comprar una maleta florejada força antiga, que m'agradava tant, que la vaig fotografiar per afegir-la al Banner del bloc. I em va semblar que la metàfora d'una maleta que constantment es va omplint de coses que em roben el cor, m'agradava. Em sembla infinitament més poètic, que no pas dir la meva carpeta, i al mateix temps em feia pensar en la maleta màgica de la Mary Poppins: una maleta sense fi... on hi càpiguen les coses més inversemblants.

Què és el que més t’agrada de la teva experiència amb “la meva maleta”?


És espai que m'ha donat un munt de satisfaccions: els seguidors, els comentaris...i les amistats virtuals que dins seu s'han anat creant. Gràcies al bloc, vaig conèixer l'Ana Bergua, amb qui hem publicat el llibre L'àvia necessita petonets i amb qui comparteixo el bloc del mateix nom, on tenim intenció d'explicar històries d'avis que els seguidors ens van explicant, amb il·lustració inclosa. Encara és molt nou... però ens ho passem molt bé. Aquí et deixo l'enllaç: http://abuelanecesitabesitos.blogspot.com/

(Podeu conèixer la il·lustradora més a fons en l’entrevista que li ha fet Martina i Golafre)



Les il·lustracions que fa per regalar als nou nats són les meves preferides! La de color groc té una història molt personal i bonica darrere. Les fotografies són de Misteral.

La frase que tanca el seu blog, “l'única manera de suportar el no haver nascut increïblement bella i ocurrent, és envoltant-me de coses boniques i persones ocurrents”, explica perfectament perquè "La meva maleta" des d’avui forma part de coquma. Gràcies, Carme! 

dilluns, 4 d’abril de 2011

L’art botànic, un bon recurs per decorar i crear contrastos

L’art botànic és una de les meves debilitats en decoració i en il·lustració. Com em passa sovint, no sé si és per culpa d’algun record d’infantesa. Recordo clarament els pòsters didàctics de l’aula de primària i també els de les botigues on anàvem a comprar quan era petita: hi veia els dibuixos de cada verdura, bolet, peix o part d’algun animal amb el seu corresponent nom i em semblaven idiomes propis, que la meva curiositat maldava per memoritzar. Com si totes aquelles paraules noves em descobrissin els secrets de la naturalesa.

Aquestes imatge d'art botànic aplicat a la decoració d'interiors pertany al log d'InBloom Studio.


Quan veig una làmina o algun dibuix d’aquesta mena (caracteritzats per la precisió científica, el realisme, el fons blanc o crema, i sovint, acompanyats de llegendes explicatives), els ulls se m’hi claven com si tinguessin voluntat pròpia. Tots em provoquen la mateixa atracció, ja siguin de plantes, fruites, petxines, papallones, animals salvatges o d’anatomia humana; en blanc i negre o a color. 

Una il·lustració d'Aldo Chiappe per a National Geographic en Español.

A casa, he optat per una làmina que regalaven dins un número del National Geographic en castellà, que es titula “Árboles insólitos” i és de l’il·lustrador Aldo Chiappe. En regalen tot sovint, i com que ma mare n’és subscriptora, la làmina s’ha creuat al meu camí, com si fos per obra del destí. La tinc penjada al costat d’una finestra per on veig els arbres del jardí. M’encanta el diàleg visual entre els arbres de fora la finestra i els de dins.

Una mica d'art botànic a casa meva: els arbres de Chiappe i un sabó aromàtic que ma cosina Raquel em va portar d'Itàlia, i que li ha donat una nova personalitat a la calaixera Malm del dormitori. El sabó es pot trobar a www.nestidante.com


Els dibuixos botànics creen un tipus de decoració que té un toc molt sofisticat i que crea un contrast genial a les nostres cases plenes de mobles de l’Ikea i sota la influència –encara- de la moda minimalista, que se suma a un altre contrast: el provocat entre el modern entorn urbà i l’enyorada i idealitzada vida rural. 


També es pot aplicar l’art botànic en estampats de teixits (llençols, cortines, coixins, tovalloles, tovalles) o de papers (per embolicar, per empaperar...). He trobat tota mena de merxandising a Cafe Press (des de samarretes a fundes d’I-phone). 

Per Internet es pot adquirir art botànic, sobretot d’estil del segle dinou, a bon preu. Per exemple a Original Antique Botanical Prints. I com sempre, n’hi ha per triar i remenar a Etsy (per exemple a la botiga letona Slinkymalinkicat).

Làmina original del metge i naturalista alemany, Gotthilf Heinrich von Schubert en venda per poc més de 20 euros a la botiga slinkymalinkicat d'Etsy

Si us agrada aquest tipus d'art, us recomano que feu un cop d'ull al blog d'aquesta il·lustradora: Val Webb.

divendres, 1 d’abril de 2011

El mar, el mar

Si heu de fer un regal especial a algun nadó (i més ara que els carrers ja fan olor de Sant Jordi) us recomano algun llibre de Peanuts & nuts. De les coses més boniques que he vist.

Imatge dels tres llibres de Peanuts&nuts, del seu blog http://peanutsandnuts.blogspot.com/ 


Són de tela, cosits a mà, amb retallons de feltre i sergrafia. Aptes perquè els menuts se'ls posin a la boca, acolorits per cridar-los l'atenció i preciosos per encandilar els pares.

La meva sogra (una crack dels regals) li va regalar El mar al meu fill quan va fer només quatre mesos i encara babejo orgullosa quan recordo com vaig ser testimoni embaladida del xiquet passant les pàgines amb cara de concentració en la lectura.

Ara no li fa tant de cas al llibre, ja té més de set mesos i es deu fer el milhomes, però jo no em canso de mirar-me el pop, la balena, el cranc i de pensar en les bones mans que l'han confeccionat.

Imatge interior del llibre El mar de Peanuts and nuts.


He investigat per Internet i he trobat que les artesanes tenen taller a Barcelona i botiga virtual. Sí, i hi venen El mar! (ara m'agafen ganes de cantar allò de "tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar...").